LA TEMPESTA QUE NO PARA.

El Camallera continua sumant derrotes en aquest nefast (de moment) any 2016. Aquest cop, tot i avançar-se en el marcador per 0-2 al començament de partit.

Una errada del porter local al llançament d'una falta va facilitar el primer gol nostre, obra d'Adrián. Pocs minuts mes tard, una arrancada per la banda del mateix jugador, va acabar amb una mili mètrica centrada al cap de Pol Gathem que d'aquesta manera posava un esperançador 0-2 abans de la mitja hora de joc. Aprofitant que el rival estava groggy, encara hauria pogut marcar un tercer gol, el mateix Adrián amb una rematada després d'una passada a l'espai, aquest cop, però, el porter local va fer una excel·lent aturada i, malauradament, a partir d'aquest moment tot es va començar a tòrcer. Un primer gol, afortunat dels locals, va provocar una estona de desconcert, que va ser hàbilment aprofitada pels de casa per empatar, amb un contracop de llibre. Així va acabar el primer temps.

A la segona part, sota el meu punt de vista, l'equip no va saber llegir el que mes convenia fer en un camp de reduïdes dimensions i contra un rival "guerriller" (per dir-ho finament). No hi havia espai per jugar al toc i, en el cos a cos, gairebé sempre teniem les de perdre contra un rival mes fort físicament. Això va comportar que cada cop que perdíem la pilota al mig del camp, es generés una situació de perill a la nostra porteria, amb passades a l'espai, buscant al seu ràpid home punta i agafant, molt sovint, la defensa mal posada i a contrapeu. Que el gol de la victòria local arribés als últims minuts de partit en un llançament de falta en que la tanca es va "apartar" deixant venut al nostre porter es pura anècdota, doncs al llarg de la segona part el S. Llorenç va tenir sobrades ocasions per guanyar. Per part nostra, només una falta que es va estavellar al travesser, es pot considerar com ocasió de gol.

Lamentar un cop mes una altre lesió, de gravetat. La del central Adil, en una mala caiguda intentant refusar una pilota. Una altre baixa de llarga durada, una mes. Desitgem des d'aquí, que la recuperació sigui el mes ràpida possible i, evidentment, molts ànims.

En fi, pocs motius per l'optimisme. Però, res dura per sempre. Per tant, diumenge que ve, el partit de la festa major, a casa, a les 4 de la tarda, com sempre, entre el rostit i les sardanes, intentarem trencar el malefici. El rival, el Siurana. A veure si, davant l'equip contra el qual, es va començar a torçar una temporada que prometia molt, comencem a veure símptomes de recuperació.

BERTO PUJOL C. (SOCI Nº 26 I ENVIAT ESPECIAL A S. LLORENÇ, QUE JA SON GANES)